“Sa bidda de Oronou, cun sas domitas suas rujastrinas fraigadas in su cùcuru canudu de unu monte de granitu, cun sos camineddos pedrosos in pigada, pariat iscampiende·si dae sa nèbida comente iscampada dae su dilùviu”.

La mentovat goi Gràtzia Deledda, in su romanzu Colombi e sparvieri, a Orune, una comunidade sienda de traditziones e ischire antigu, de su cantu a tenore, de istòria e paristòrias chi si perdent in sos ghirones de su tempus. Una bidda ue sacru e profanu andant a manu tenta e dant bida a alabàntzias chi acumpàngiant sos momentos de importu de sa comunidade.

Unu de sos logos ue bivet sa religiosidade funguda sua est sa Crèsia de Santa Maria. Intrende sa mirada curret a sa boveda, pintada dae s’artista de Casteddu Antonio Caboni, lassende a buca aberta pro s’ispantu de sos colores e de sas figuras.

Fraigada intre su 1847 e su 1855, a pustis de unu sèculu l’aiant illatada de biancu, cuende totu sos afriscos, torrados a bida in s’ìnteri de su restàuru cumentzadu in su 2003 e acabadu in su 2011. Dae tando Santa Maria est cunsiderada unu cabuòbera neoclàssicu de sos prus interessantes in Sardigna chi, pro sa bellesa ispantosa e ammajadora de sos afriscos faghet acudire a Orune amantiosos de arte, bisitadores e fideles dae cada punta de logu.

Sa galania architetònica de sa crèsia e un’atmosfera de paghe e armonia contant sèculos de fide e devotzione, traditziones pedrales e raighinas fungudas de custa comunidade chi càstiat a su benidore sena si nche ismentigare de su passadu.

Testu in sardu de Mariantonietta Piga

Coordinamentu editoriale de Angelo Canu