In unu logu chi pro belle totu s’annu connoschet unu mudore incantadore, a pagos chilòmetros dae sa bidda de Onanie, in una badde saliosa in pees de su riu nomenadu de Santu Bachis, in s’ùrtima dècada de maju si festat a Santu Bachis. Unu novenàriu arbu che nie in su sartu, a ue sos pellegrinos acudint a alabare su santu e festare, cun ritos comunitàrios chi si perdent in su tempus antigu, ligàmenes e costumàntzias pedrales.

Su cultu de santu Bachis, dedicadu a unu ufitziale romanu de nàschida siriana, màrtire in Barbalisso, festadu in 4 biddas ebbia in totu s’ìsula, Golòthene, Loceri, Telti e Onanie, at raighinas arcàicas. Nche l’aiant giutu a Sardigna sos Bizantinos, a banda de su de VI-VII sèculos p.C., paris a sa traditzione de Novenare: est a nàrrere de alabare sos santos in noe notes de regollimentu ispirituale. Una costumàntzia sighida in su perìodu giuigale puru, afòrtiada in su tempus finas a arribare a dies de oe agiumai che pare.

Sa crèsia de Santu Bachis l’ant fraigada prus o mancu in su 1600, ma su topònimu de su terrinu s’agatat giai in unu atu notarile de su 1400. A navada ùnica, in intro si respirat una atmosfera mìstica, unu sentidu fungudu chi ànimat totu su novenàriu. Pro sas 3 dies de sa festa a su santuàriu acudit totu sa bidda, torrant sos emigrados, e sos priores traballant totu s’annu pro acasagiare a totus in sa mègius manera.

Fide e traditzione, mùsica e ballos, màndigu e amistade chi faghent pessare a sos ritos comunitàrios de su tempus nuraghesu in sos santuàrios federales.

Testu in sardu de Mariantonietta Piga

Coordinamentu editoriale de Angelo Canu